El Servent de Déu Josep Guardiet Pujol va néixer a la farmàcia Guardiet de Manlleu, bisbat de Vic, el 21 de juny de 1879. Va ser el tercer fill dels esposos Joan Guardiet i Dolors Pujol, família de fortes conviccions cristianes, molt estimada i coneguda a la comarca.



De petit va ser alumne del Col•legi dels Germans de la Doctrina Cristiana de Manlleu. Posteriorment, va cursar el batxillerat com alumne extern al Seminari de Vic. En obtenir el grau de batxiller, va practicar els exercicis espirituals. Va ser a partir d’aquesta experiència que es va sentir cridat al sacerdoci i va ingressar en el mateix Seminari de Vic per seguir els estudis eclesiàstics. Posteriorment es va doctorar en teologia a la Universitat Pontifícia de Tarragona.



El 15 de març de 1902 va ser ordenat sacerdot a Barcelona. Ja abans s’havia incorporat a la diòcesi de Barcelona atenent la petició del Bisbe Morgades. Entre els anys 1902 i 1905 va ser vicari successivament d'Ullastrell, Olesa de Montserrat i Argentona. El 1905 va ser nomenat regent de la Santíssima Trinitat de Sabadell. El treball esgotador, les penúries econòmiques i una salut delicada van afeblir les seves forces i el 1912, perquè es recuperés, va ser nomenat beneficiari de Santa Maria del Pi, a Barcelona. El 1914 va ser nomenat ecònom del Sant Esperit de Terrassa, on va fomentar la catequesi i va dirigir les activitats parroquials i d’institucions vinculades a la parròquia. També va fundar una escola nocturna per a noies treballadores.



L’any 1917 va ser nomenat rector de Rubí. Allà va dedicar tots els seus esforços a reconstruir la malmesa comunitat catòlica i aixecar el nivell de la població, no només religiós i moral, sinó també cultural i social. Va fundar l'Escola parroquial Mare de Déu de Montserrat, el setmanari "Endavant", el Casal popular, el concurs de Pessebres, la Schola Cantorum, el grup de dansa "Esbart Dansaire", el "Museu de Rubí", l’escola nocturna professional per a noies "Cultura Femenina" i va contribuir a la creació de la "Federació de Joves Cristians de Catalunya".



El dia 19 de juliol de 1936, conegut l’aixecament militar i els disturbis que s’estaven produint a Barcelona i altres ciutats, amb víctimes innocents entre els sacerdots, el metge de Rubí, que fugia cap a França amb la seva família, li va oferir un lloc a el cotxe, però el Dr. Guardiet va rebutjar l’oferiment amb gratitud. Volia estar amb els seus feligresos en els moments difícils. Va defugir totes les propostes per a fugir o amagar-se.



En aquest sentit, és eloqüent el testimoni de Ramon Ratés, republicà i maçó, en el seu llibre "Memòries", quan diu que l'única vegada que havia estat a la rectoria va ser per salvar el rector i oferir-i refugi a casa seva, on ningú s’atreviria a fer un escorcoll. El Dr. Guardiet no va voler. Li va respondre com feia amb tothom: "No he fet cap mal a ningú i no tinc por". Els dos homes, antagonistes d’anys, es van abraçar entre llàgrimes i es van acomiadar.

El dia 20 els milicians li van demanar la clau de l'Església per cremar-la, i ell els hi va donar i li van permetre retirar el Santíssim Sagrament. El dia 21 va ser detingut, però sense ser emmanillat ni maltractat, per un milicià de 16 anys, que havia estat escolà, i en les seves memòries escriu que l’ordre que va rebre del Comitè Local de Milícies va ser la de detenir el rector i portar-lo a la presó del poble, per la seva seguretat. A la presó hi havia altres vint veïns.



La nit del 2 al 3 d’agost es va rebre l’ordre del Comitè Central de Milícies de Barcelona de lliurar als presoners. El Comitè Local va decidir lliurar als tres primers de la llista i deixar escapar als altres. Els elegits per al sacrifici van ser el Dr. Guardiet i els Senyors Grau i Moliné, i els van dir que els portaven a declarar. Quan el vehicle que els traslladava va arribar al lloc anomenat "Pi Bessó", a la carretera de la Rabassada, passats tres quilòmetres de Sant Cugat en direcció a Barcelona, els van fer baixar. El Dr. Guardiet va intercedir pels seus companys oferint-se com a única víctima, però els van matar als tres. Diuen que va morir perdonant els seus botxins.



L’endemà, van traslladar el seu cadàver a l'Hospital Clínic, per ser identificat per la seva neboda. Des que es va conèixer la seva mort, aquell que havia estat estimat en vida va ser tingut per un sant màrtir. El cardenal Gomà, quan va saber-ho, va dir: "Certament era l'única manera que podia, havia i mereixia morir el gran rector Josep Guardiet".



Bibliografia

Aquest text ha estat publicat per gentilesa de l’Associació dels Amics del Dr. Guardiet.